Feed on
Posts
Comments
[Summary]
[Castellano]
[Català]
[English]

Desmitificando un mito

Ya hace unas cuantas semanas que regresé del viaje a Cuba. Donde la mayor parte de la estancia en la isla fue en su capital, La Habana. Como comenté en un anterior post el país está hundido en la miseria ya sea por el régimen dictatorial, por el bloqueo mercantil (económico) o por ambos.

El país vive anclado en el pasado. Pero no de un pasado muy lejano. Bebe de los recuerdos de la revolución q empezó en 1956. Claro está que es promovido por el gobierno que controla todos los medios de comunicación y la educación del país. La libertad de expresión y pluralidad informativa están sesgadas de una manera significativa. Sobretodo si la comparamos a la que normalmente tenemos en Europa.

Los cubanos destacan de su país la Educación y la Sanidad las cuales son 100% gratuitas. Tb comentan los habitantes de La Habana q en la ciudad hay un policía por cada habitante, coloquialmente hablando. Y es q se supone que la mayor parte del presupuesto del régimen va destinado a Educación, Sanidad y Interior (ejército y policia). Pero no queda mucho más y el país se va deteriorando pues un país no es solo eso. En este sentido me ha gustado la frase de “añoranza” de un exiliado en Miami, “Simplemente no podemos estar enfermos o estudiando todo el tiempo”.

En Cuba la imagen del Che sigue recordada pero no de una manera tan romántica como en Europa. Héroe de la revolución, que “luchó” toda su vida por sus ideas. Pero la palabra “luchó” es diferente a cuando se dice “luchó” fuera de Cuba. Pues en Cuba se le reconoce mucho su lucha como guerrillero, militar, estratega y posterior ministro y ejecutor del régimen.

“El luchar por sus ideas” consistía, en pocas palabras y resumiendo su discurso, en instigar la lucha armada de guerrillas cuando se produce una situación insostenible e imperialista. Y entonces la acción de una guerrilla puede llegar a provocar una sublevación popular que hace triunfar la revolución. En resumen, una especie de guerra civil o golpe de estado. Su teoria sobre la lucha de guerrillas ha sido definida como foquismo.

No sé a quien oí definir supercialmente al Che como “provocador de guerras civiles en tierra extranjera”. Y dentro de la guerra cubana se le atribuyen diferentes crímenes de guerra durante y después el triunfo de la revolución. Pero en fin, en una guerra todos los bandos comenten crímenes. El horror es la guerra en sí.

Desde pequeño nunca he entendido como la gente de fuera de Cuba puede admirar a un militar (guerrillero) por muy justificada q sea su lucha. Pues la guerra y todo lo relacionado con ejércitos siempre lo recuerdo desde el horror. No sé si provocado por historias sobre la guerra civil española contadas por mis abuelos y familiares cuando era pequeño q me han quedado en el subsconciente, quién sabe.

Entiendo la lucha de parte del pueblo del cubano frente a una situación que podía ser insostenible, pero en toda guerra o lucha hay también el lado de los perdedores que tb son personas.

Me puede gustar y simpatizar con ciertas ideas políticas del Che. Pero no me pongo una camiseta suya ni me lleno la boca hablando de sus hazañas diciendo que eran en pro de la paz y la libertad. Pues para mi fue un militar del lado vencedor en el caso de Cuba, q dedicó parte de su vida a instigar esa causa bélica en diferentes partes del mundo para conseguir sus ideales.

¿Hasta dónde el fin puede justificar los medios?.

Más información sobre Ernesto ‘Che’ Guevara en la Wikipedia [en.wikipedia.org]

A lo mejor

Hace unos quinze días descubrí de rebote que en el YouTube hay un porrón de vídeos del programa Camera Café. Aunque luego descubrí q en la propia web del programa se pueden ver. Desde entonces que llevo una sobredosis d capítulos todas las noches.

Personalmente es una serie que me encanta y se nota mucho el trabajo que hay detrás. El trabajo de algunos actores es excelente y la capacidad de los guionistas para crear el montón de historias que llevan es tb de admirar. Y es que hacer reir o sonreir periódicamente es uno de los trabajos más difíciles que conozco.

El vídeo embedido es uno de tantos con los que he disfrutado. Al final les coges cariño a los personajes, les conoces, y ya te partes solo plantearse la situación imaginándote cómo se lo tomará uno u otro.

Tengo q reconocer q este no es mi primer caso de adicción al humor televisivo por internet, pues durante todo el año veía los resúmenes del día anterior que colgaban en la web del programa de Buenafuente.

Fa pocs mesos va baixar dels escenaris. No sé si de debò serà indefinidament, però és el q sembla.

En Lluís Llach és una d’aquelles persones que està entre els records de la meva vida. No tant per la seva persona, sinó per la seva obra.

De petit algunes de les seves cançons m’acompanyaven sense ser conscient de qui n’era l’autor. Va ser durant l’època a l’esplai i les diferents activitats a la parròquia del barri. Les cançons i el q les envoltava és un dels records més macos que tinc d’aquella època.

Posteriorment el vaig re-descobrir per mi mateix a la segona meitat de la dècada dels noranta. Va ser quan vaig conèixer els poemes musicats d’en Miquel Martí i Pol, i poc a poc les lletres d’altres poetes catalans dels quals en Llach també n’havia musicat alguns poemes. Qui m’havia de dir a mi, persona de ciències i poc “aficionada” al món literari, q algun dia acabaria interessat per aquests temes. I tot gràcies a l’obra d’en Llach.

Després d’uns anys et queden els records i és inevitable que certs moments de la vida vagin associats a una cançó, una olor, una imatge, etc. Això és el que ens queda fins que perdem la memòria. I es que algunes cançons d’en Llach em porten molts records quan les sento de nou.

Roses Blanques, Lluís Llach i Miquel Martí i Pol.

Aquest post és només per agrair a en Llach q estigui en els meus records. I en part també a en Miquel Martí i Pol, del qual admiro tant la seva obra com la seva persona.

Arrel d’una conversa telefònica mantinguda amb en Decassanni, em comentava un recent article a gurusblog.com, he tornat a entrar breument en el món de la bombolla immobiliària a Espanya.

Com en la majoria de casos aquest és un tema del qual tampoc en sóc un expert. No obstant, llegint a la gent q en sap una miqueta, sembla que les dos raons que poden frenar la bombolla són que hi hagi més pisos que persones interessades en comprar i/o que la gent no pugui pagar el preu dels pisos ni les hipoteques.

Doncs bé, darrerament sembla que la oferta comença a estar per sobre de la demanda i indicaria la fi de la bombolla o millor dir, que es desinfli una mica. Les immobiliàries confessen que han desaparegut les llistes d’espera. Les dades indiquen baixades molt lleugeres de preus en alguns indrets. El ritme de venda és inferior. I algunes immobiliàries adjunten ofertes addicionals a la compra del pis que es poden traduir com una “rebaixa”.

Tot i això els preus encara segueixen sent prohibitius i el desinflament de la bombolla que pugui arribar haver en els propers anys pot perfectament mantenir els preus en un nivell prohibitiu en el cas de, per exemple, gent jove que vol independitzar-se.

Apart dels preus, un altre paràmetre igual de important són les hipoteques. I es que des de que es va començar a rumorejar sobre el inici del desinflament de la bombolla (des de q en vaig tenir veus) han hagut pujades del Euribor que provoquen el encariment de les hipoteques.

Sense saber si la raó és l’excés de pisos, o a que la gent ja no els pot pagar per culpa del preu i/o la hipoteca, o una altra raó, tot sembla indicar q la bombolla es desinflarà una mica en els propers anys. Tot i q no crec q la vivenda arribi a ser accessible a tothom.

Fa pocs mesos es va emetre el següent documental al programa “30 minuts” sobre “La fi de la bombolla”.

El vídeo està en la seva majoria en català i amb subtítols en castellà.

La zorra y el cuervo

La casa del jazz cubano “La zorra y el cuervo” ha estat un dels racons a on he gaudit més en un recent viatge a la illa de Cuba.

Aquest local està situat a “La Rampa” de La Habana. En ell normalment hi ha una actuació diària d’alguna banda o músic de jazz cubà de 23h a 1h30, aprox.

La zorra y el cuervo

Es tracta d’un local molt íntim que mostra la història del latin jazz cubà en les seves parets. Plenes de fotografies de grups i músics que hi han passat i deixat petjada. Tant bona va ser la impressió el primer dia que hi vàrem anar que no vaig dubtar en repetir una segona nit.

Com es pot comprovar la qualitat del vídeo tant de so com imatge no és gaire bona però almenys dóna una idea de la proximitat entre els músics i l’espectador.

Cuba és un país de contrastos. Un país que viu en una dictadura, en un estat militar, immers en la pobresa ja sigui pel règim o pel bloqueig, amb petits paradisos prefabricats per a que els turistes hi deixin els seus calerons a preus europeus. Potser en parlaré més en detall en un altre post.

Avui estic de dol

Tot apuntava cap al pitjor i finalment s’ha confirmat. El motor ha estat la causa de la seva parada definitiva i no hi ha recanvi possible.

Ha estat el meu primer cotxe en propietat. Els meus amics el tractaven de raret, doncs tenia el volant al costat dret. Però jo me l’estimava igual. No ens hem conegut durant molt de temps pero han estat moments intensos.

Li deixo aquest breu post per a la posteritat.
Bye, blue Rover 414i.

Rover 400 series

“Lo prometido es deuda” i amb aquest post pretenc tancar la trilogia.

No cal que en faci una introducció doncs és una de les persones més famoses del món.

M’ha resultat difícil trobar un vídeo sobre la figura de Bill Gates. Degut a que per un cantó no es tracta d’una persona amb grans dots per la oratoria (pel meu gust). I per una altre cantó la majoria de vídeos sobre Bill Gates es basen en la promoció dels seus productes i no en la seva figura.

Finalment he trobat un “espectacle - show - teletenda - entrevista” que té els seus punts. Es tracta d’un show que va muntar Microsoft al “2005 internacional CES” (Consumer Electronics Show). La idea en un inici és original, integrar la promoció de Microsoft dintre del Late Night de Conan O’Brien.

La entrevista no comença fins al quart d’hora d’espectacle i durant aquest temps hi ha hagut tota una introducció. Seguidament un quart d’hora d’entrevista i aleshores donen pas a la primera teletenda dels productes Microsoft que dura un altre quart d’hora. + Un parell de preguntes més d’entrevista. + Un altre quart d’hora de teletenda. + Un altre quart d’hora d’entrevista. + Una altra teletenda una mica més breu i + el final de la entrevista.

Tot el vídeo està en anglès.
Més informació a la Wikipedia [en.wikipedia.org]

La anècdota del show està a la primera part de la entrevista. Hi ha un altre moment memorable de les presentacions de Microsoft. Si en el seu dia va ser la pantalla blava d’error en una demo, en aquest cas en Bill Gates no consegueix sincronitzar correctament una càmara fotogràfica, amb l’ordinador i la pantalla gegant utilitzant només un comandament a distància.

Banbury United FC

Abans de marxar a viure a Anglaterra feiem broma amb uns amics sobre els hooligans anglesos i em deien que acabaria sent un d’ells. Fins i tot pocs dies abans de marxar vàrem veure la pel·lícula Green Street Hooligans com a “despedida”.

De moment puc dir que encara segueixo fidel al Barça i no m’he convertit en supporter de cap altre equip. La veritat és que em faria gràcia ser supporter, no hooligan, de l’equip a on visc. Però és q no he anat a parar a bon lloc.

Una de les primeres coses que vaig demanar quan em vaig instal·lar va ser informació sobre l’equip de futbol i fins i tot em vaig il·lusionar, doncs es diu United com a la pel·lícula. Al animar-lo seria el mateix, United! United! United!. Tot i que en aquest cas és el Banbury United i no pas el West Ham United.

Banbury United FC

Però vaig descobrir que no he anat a parar a un bon lloc per a fer-me hooligan. I no és pq l’equip no estigui ni a la segona divisió anglesa. És pq… pq no m’hi trobo del tot identificat… no m’hi veig amb la bufanda, la gorra, la bandera i cridant al camp… No, no m’hi veig amb aquests colors… :-D

Bromes apart, encara no he tingut ocasió d’anar a cap partit. Propòsit per a la temporada vinent. No obstant, aquí a Anglaterra m’estic aficionant més pel Rugby que no pas pel Futbol. Així doncs, el Banbury United FC ha perdut un seguidor i el Banbury Rugby Club en guanyarà un. ;-)

Richard Stallman és el pare del sistema GNU i de la llicència lliure vírica GPL. A més de ser fundador de la Free Software Foundation [fsf.org].

És el filòsof i referent del programari lliure, tot i que el concepte de programari lliure és més ampli i heterogeni del que moltes vegades postula.

A nivell personal les idees d’aquest home van tenir una forta influència en mi durant l’època de formació en Enginyeria Informàtica a la Universitat. Fins a l’extrem de culminar la meva formació acadèmica a la UPC amb un postgrau en Programari Lliure i fundar una empresa opensource.

Crec que conèixer a fons les seves idees em va dotar d’una visió més àmplia i enriquidora que no només la visió acadèmica rebuda.

Per a tenir una referència del seu pensament adjunto un vídeo d’una entrevista concedida al programa “La Nit al Dia” a finals d’Abril de 2004.

La entrevista està en castellà.
Més informació a la Wikipedia, [en.wikipedia.org]

Navegant he anat a parar a GurusBlog [gurusblog.com]. No es la primera vegada que hi arribo sense voler. Es curiós com seguint enllaços molt diferents moltes vegades vaig a parar als mateixos llocs. La immensitat d’internet reduïda a un centenar de blogs amb petites grans excepcions.

Allí he pogut practicar un exercici que m’agrada fer de tant en quan. Escoltar el que pensen o diuen gent que ha fet algo diferent o ha destacat en alguna faceta de la vida. En aquest cas m’he pogut actualitzar d’alguna gent que ha tingut i/o té éxit en el món empresarial. Es podria dir què equival a dir “la gent que ha triomfat en el model actual de la nostra societat”.

Destaco un vídeo de Steve Jobs [en.wikipedia.org/wiki/Steve_Jobs]. A on en una conferència a la Universitat de Stanford al 2005 va fer un breu repàs a la seva trajectòria personal i professional. A la vegada que hi va afegir certes reflexions sobre el seu model de vida.

El vídeo està en Anglès però subtitulat al castellà.

« Newer Posts - Older Posts »