LittleOwl’s blog

Tinc una nova càmera fotogràfica. Des de que vaig emigrar a vegades he trobat a faltar poder plasmar alguns moments o localitzacions. Fins ara totes les fotografies que heu pogut veure pel bloc, el picasa, el facebook o el flickr, no han sortit de les meves mans sinó que algú altre me les ha cedides gentilment.

No sóc un expert en càmeres ni molt amic de transportar trastos amunt i avall. Així doncs he optat per una màquina lleugereta, barata i petita. Com que no tinc gaire idea de píxels, resolucions, òptica i aquests tecnicismes… em vaig deixar guiar per l’assessorament d’algú que en sap més que jo i al final he triat una Canon Digital IXUS 80 IS per ebay sense pensar-m’ho gaire.

Porto pocs dies jugant amb ella però per primera vegada sembla que li estic agafant una mica d’interès a això de la fotografia. Principalment crec que és fruit a les eines facilitadores que m’he trobat.

Per una banda tinc obert un compte “pro” al flickr des de fa uns mesos per altres motius que ara no venen al cas i, per una altra banda, al connectar la càmera al portàtil amb linux se m’ha integrat directament amb l’aplicació F-Spot tot facilitant-me la tasca d’organitzar, classificar i fins i tot editar fotografies. Ja sé que no he descobert la roda i que tot això, o quelcom similar, existeix de fa bastant de temps. Però és d’aquelles coses que si no te les trobes tampoc t’hi poses doncs no era del meu interès o afició.

Primera fotografia de prova

25th 10k Lions Charity Road Run on Sunday 11th January 2009

Picture by johndouglasphotography
Event details 10k Lions Charity Road Run 2009

En els darrers dos anys he realitzat molts viatges llampecs, a casaments, vacances partides en tres localitzacions diferents, i caps de setmana d’escapades. Tot un luxe però n’he acabat cansat doncs gairebé em passava més hores viatjant que gaudint del break corresponent. Així què al final he decidit reservar-me uns quants dies per a parar quiet, per a desconnectar, per a no anar contrarellotge, per a fer el què em vingui de gust, per a pensar, per a renovar energies i potser fites. I el millor lloc per a fer-ho no és un altre que a casa, a Barcelona.

Però per a que l’experiència sigui completa també vull retrobar-me amb els seus carrers, amb les múltiples hores d’entrenament i quilòmetres d’asfalt recorreguts en el passat. I l’escenari ideal és la Marató de Barcelona, a la qual no hi participo des de que varen canviar l’itinerari i ara recorre carrers cèntrics passant per diferents punts emblemàtics de la ciutat com el Camp Nou, la Pedrera, la Sagrada Família, etc.

Demà comença el compte enrera. Catorze setmanes d’entrenament que hauré de compaginar amb viatges, el Nadal, el Cap d’Any, visites, vida social, certs banquets inevitables, el cansament, la constància, possibles lesions, la feina, el fred, la foscor dels carrers, la pluja, potser la neu i jo mateix. Tot un repte.

Per a dur a terme aquest repte seguiré el pla d’entrenament penjat a la pàgina web de la Marató de Sub 3h. 30m. L’hauré d’adaptar a la meva vida diària però amb la ferma intenciò de ser-li fidel al màxim. I per a no sentir-me sol durant aquestes setmanes he trobat algú que m’acompanyarà en algunes sortides, i virtualment compartiré experiències amb en Joel, potser també amb els correcats, i qui sap si algú més s’apunta durant els propers dies o setmanes.

Salut i kilòmetres!

Des de fa pocs mesos els supermercats de l’àrea a on visc han apostat fort pel medi ambient i ofereixen incentius si no utilitzes bosses de plàstic al fer la compra. Per a facilitar la tasca tenen a molt baix preu bosses fetes amb material “ecològic” o de plàstic resistent. Aquí em vaig trobar amb una petita contradicció.

La majoria de súpers em donen una bossa de plàstic reutilitzable i ultraresistent com a sustitutiu de les clàssiques bosses blanques de plàstic. Sí, és molt millor emprar una reutilitzable que una nova cada vegada que vas a comprar. Però per a mantenir una mica de coherència em vaig decantar per una bossa feta d’un material més ecològic i podria dir que més artesanal.

Acabo de tornar de fer la compra tot content i al dipositar-la sobre el “marbre” de la cuina (en realitat és un conglomerat de fusta) m’hauria de sentir content i realitzat d’haver aportat el meu granet de sorra a la cura del medi ambient. No obstant, a mesura que vaig traient els aliments i posant-los a la nevera em vaig “deprimint”. La col embolicada amb un plàstic, el mateix per la coliflor, la mongeta tendra i el formatge, una bossa pel pebrot, una per les pastanagues, una pel tomàquet, per la carn i peix són com capcetes de plàstic, i així amb gairebé tots els productes.

Al final, un cop posats els aliments al seu respectiu lloc, em queda sobre el “marbre” una muntanya de plàstics. I em quedo pensatiu… si ara hi afegís la bossa blanca que abans utilitzava… resultaria quasi insignificant. I si tinc en compte que en tinc un calaix ple pq sempre les he intentat reutilitzar… De debò estic reciclant millor?

Sí, estic reciclant millor. Doncs es consumeixen milers i milers d’aquestes bosses blanques a diari al fer la compra. Però encara no tinc la sensació q reciclo bé tot i la propaganda constant per la televisió i al supermercat. Hi ha alguna cosa q falla o falta.

One week ago I ran the Robin Hood Half Marathon at Nottingham. It was very special for me because I hadn’t run any race in a long time. None since I’m in England.

Last Xmas I decided to do something because I was overweight and I didn’t feel well. Therefore I joined the Gym last January. It was very hard at the beginning but I lost ten kilograms after six/seven months. I felt myself fit again and an Half Marathon was a good challenge for someone who hasn’t run for a long time.

Thanks to a co-worker, I decided to join that race. I tested myself only one week before the run. I was happy with the test but I did realise that a Half Marathon could be too much. But It was too late to change my mind.

I thought to start the race with a couple of goals. For one hand I couldn’t stop, and for another hand I had to keep running at 5 min/km (8 min/mile) all race. It means to finish it in 1h45min.

The day of the Half Marathon I was very nervous. That morning I forgot the Chip and my wristwatch at home. I am very thankful to the organization to provide me with another Chip. And I asked the time to other runners during the race, thank you runners!

I enjoyed it and I liked it very much. It is wonderful back to run again! And I am happy because I did as I planned. My running time was slightly under 8 min/mile for first 10 miles. Last three miles were painful but I am glad I kept running. It was very helpful to find the runner with the “1h45min” signal within last two miles.

Before the race I met some Catalan guys from the webforum correcats. They were really funny. Two of them ran the Full Marathon and they all did quite well. Congratulations guys and many thanks for your friendship!

Finally I have to congratulate my co-worker too. She did very well and, the most important, She raised a lot of money for her sponsorship (charity).

Next challenge: Barcelona or London Marathon? Who knows.

Fa unes poques setmanes vaig baixar a Saragossa a visitar la Expo ZGZ 2008. En un principi anava només jo a casa del Manuel, un amic del poble (La Ginebrosa). Però en uns dies s’hi van apuntar uns quants amics més de la penya del Manuel i la meva germana (Els Penchats). Al final n’érem set.

La Expo em va agradar molt. Té molts racons interessants, tant l’estructura i composició exteriors com l’interior d’alguns pavellons. El problema van ser les llargues cues per accedir als pavellons que generen una major expectació. En alguns dels quals la cua superava l’hora d’espera. Per aquest motiu va ser impossible poder visitar tota l’exposició i em van quedar molts pavellons pendents que només vaig poder veure per fora.

La llàstima va ser el xàfec que ens va caure per la tarda. La Expo sobre l’Aigua es va convertir en una Expo passada per Aigua. Tot i aquests inconvenients la impressió general va ser molt positiva. Recomano fermament fer una escapada i visitar-la. Ara bé, no recomano anar-hi en cap de setmana per no trobar-se les cues que vaig patir i no em varen permetre veure tot el que volia.

A Saragossa li han fet un bon rentat i és el moment ideal per anar-la a visitar de nou o per primera vegada. I així vàrem fer per aprofitar al màxim el cap de setmana. Amb “els Penchats” vaig redescobrir la vida de bars i nocturna saragossana que feia molts anys que no vivia des de la meva adolescència a les festes del Pilar. I amb la Merche i el Jose de la meva penya del poble (Los Mochuelos) vaig fer la visita “cultural” tot visitant la Alfajería i el centre. Gràcies a tots per aquest cap de setmana.

Anècdota:

Estem en un bar de la zona Universitària i ens disposem a demanar uns entrepans i begudes. Agafem taula i el Manuel va a la barra a demanar. Com que a mi em falta la beguda m’acosto a la barra a demanar-la. En Manuel va demanant mentres jo miro la carta de cerveses d’importació. Quan només resta la meva beguda per demanar ja m’he decidit i li dic “Adelscott”. En aquell moment ens trobem a la barra tots dos amb el cambrer a l’altre cantó. I el cambrer li diu al Manuel, “Dile a tu amigo que esa cerveza no la tenemos”. Com si es tractés d’un acte reflex agafo al Manu pel braç i li dic en un to juganer “Dime que no tienen esa cerveza”. El cambrer es dóna compte, li costa un parell de segons de reaccionar i diu alguna cosa com “Creía que eras estranjero”.

Em faria molta més gràcia sinó fos la segona vegada consecutiva que baixo a Spain i em prenen per un guiri. Veure anècdota en aquest post.

Recently I was doing a bit of a tidy up in my computer and I found some old notes about Extreme Programming (hereafter XP). Few days later I was in a bookshop and I saw the Pocket Guide “Extreme Programming” (O’Reilly). I decided to purchase it without any doubt. I really do not need the book because I have always found everything about XP on the net. But I felt an “Extreme” impulse…

XP is the first agile method I met some years ago. I am thankful to the knowledge behind this methodology, because it taught me some great ideas, new points of view, and good practices about software development (refactoring, test-driven development, life-cycle, deal with customers and developers, etc).

I think XP is wonderful but it needs some special conditions or environment to be successful which sometimes are very difficult to achieve. So I have always applied some variants or another agile method depending of my surroundings. To be honest I have never completely applied XP. But It was “the door” to another world, the Agile Software Development.

Therefore… Yes!, I had to buy the book… And I already read it, sitting on a park last weekend, surrounded by squirrels and dogs. I think I am going to have more “impulses”. I discovered that I prefer to read in the park rather than read in front of my laptop.

Extreme Programming on [en.wikipedia.org]
Agile Software Development on [en.wikipedia.org]

La brújula interior de Álex Rovira Celma tiene el honor de ser el último libro que he leído recientemente.

No se trata de un libro de aventuras, romántico, de pasiones, de detectives, cómico, de poesía. No, nada de todo eso. Se trata simplemente de un libro de reflexiones. Un cúmulo de anotaciones personales ordenadas con un fin. Un fin quizás sin final. La meta es despertar la introspección en el lector para poder llegar a descubrir, orientar, conocer y gobernar su propia brújula interior. El final lo pones tu mismo.

Siempre que pienso en este tipo de libros llamados de “auto-ayuda” me imagino páginas densas donde otra persona me estará contando lo que debería hacer o dejar de hacer. Los aborrezco y rechazo de entrada. Fue fruto de una buena recomendación, de alguien en quién sabía que podía confiar de su opinión y criterio, que me decidí a conocer el libro.

De entrada todo fue positivo. Libro pequeñito, de menos de doscientas hojas, letra leíble, estructurado por capítulos cortos, buena crítica por internet, recomendado por personas con cierta “reputación” en la contraportada, … Así que me lancé a por él.

Desde el primer capítulo me engancha. Me gusta el enfoque, la estructuración de las ideas, y voy reflexionando a medida que voy leyendo. Cada ciertas líneas levanto la vista y me quedo pensativo sobre lo recién leído. Pasan los primeros capítulos y el libro me va calando, me siento identificado con lo que voy devorando. Necesito parar, volver unos párrafos atrás, reflexionar. Abro un documento en blanco en el ordenador y vierto mis pensamientos. A partir de entonces la hoja en blanco me acompaña en todo momento. No puedo leer el libro de un tirón y caerá en diferentes tiradas. Según sople el viento.

Soy una persona que a veces le da muchas vueltas a las cosas y me defino como observador. Ir leyendo y encontrar nexos en común conmigo, puntos de vista en los que no había caído, reflexiones que alguna vez me haya planteado o escuchado aunque fueran desde otro enfoque, … hacen que me sienta cómodo, que profundice, que disfrute, y que no me sienta un bicho raro. El libro se convierte en mi amigo hasta el final.

Cada uno debe sacar sus propias conclusiones y pensamientos, por eso acabo aquí la reseña. Mi experiencia personal con el libro es positiva. Lo recomiendo.

Agradecimientos de corazón al autor por crear y dar forma a esta sencilla y ágil obra. Pues muchas veces en la sencillez reside lo esencial. www.labrujulainterior.com

La setmana passada vaig fer un viatge llampec a Barcelona. Va ser tant breu i intens que no vaig tenir temps de veure a ningú. El motiu del viatge va ser l’anada de la semifinal de Champions del Barça contra el Manchester.

Amb un amic de la feina, el qual es seguidor del United, havíem comprat el vol a Barcelona per un cèntim (més taxes) abans que es juguessin els quarts de final. Doncs ja es sabien els encreuaments de semifinals en cas q els dos equips passessin ronda.

Dimecres de matinada, dia de Sant Jordi, vàrem sortir de Banbury cap a Barcelona. Un cop a Barcelona vàrem gaudir d’un dia esplèndit. Vam estar amb els seguidors del Manchester la major part del temps entre la Rambla (preciosa per Sant Jordi) i el Port Olímpic (meeting point dels seguidors del United). No obstant, a l’hora del partit vàrem anar amb els del Barça.

Demà toca anar a Manchester a les localitats del meu amic. Passi el que passi m’ho passaré bé.

Anècdotes:

1. You are English!

Recent arribats a Barcelona, després d’haver deixat la bossa i vestits informals com qualsevol altre mortal, ens dirigim en metro cap al centre. Fem canvi a la parada de Diagonal a on hi havia força gent barcelonina amunt i avall. Per la gentada quedo separat del company uns quants metres i de sobte sento una veu que crida: “Hi! You’re English!”. Em giro i veig a un tipus “tipical tourist” amb el seu barret de palla i bermudes que em mira tot content com si acabés de trobar un tresor. Abans que digui res em pregunta si va ben encaminat pel “meeting point”. Oh My God!

Es veu que ja soc un guiri a la meva pròpia ciutat. Conclusió: crec que m’hauria de tocar més el Sol.

2. Objectes perduts

Seguint amb la meva integració entre els Anglesos sempre tenia una cervesa a la mà, ja fos una llauna de mig litre o en un got de litre. I com que feia un Sol espectacular, per aquells que vivim a les illes, la meva samarreta va acabar lligada a la cintura o penjant dels pantalons. Definitivament en aquell moment podia passar 100% com a seguidor del United sinó fos pq era l’únic que no cantava.

Van ser més de quatre hores en aquest estat i és d’imaginar que vaig acabar vermell com una gamba. Però la anècdota va arribar quan em vaig adonar que feia bastant estona que devia haver perdut la samarreta. Oh My God!. Li comento la nova al amic i se’n riu de mi en un primer moment. Però tot seguit es para un segon a pensar i … Oh My God! My sunglasses!. No vàrem recuperar els objectes, però només arribar al Camp Nou vaig passar per la botiga a comprar una samarreta del Barça.

Estar amb els Anglesos em va recordar en certa manera alguna de les meves primeres FestaFib (la festa de primavera de la Facultat d’Informàtica de Barcelona). Conclusió: el Sol crema encara que no sigui estiu.

Algunes vegades tinc el costum de traduir textos que escric en anglès abans d’enviar-los. Ja sé que podria utilitzar el corrector ortogràfic i gramatical del client de correu o editor de textos (i ho faig) però a vegades vull estar segur que a part de l’spelling també s’entén el contingut. (no seria la primera vegada que utilitzo una paraula amb un significat diferent al que volia dir)

Per a paraules concretes em va molt bé utilitzar Wordreference i el seu fòrum. A més tinc els respectius widgets a Netvibes i a iGoogle. (el segon s’està quedant en desús per part meva)

I per a textos més extensos a vegades utilitzo el GoogleTranslate, ja sigui directament o integrat com a widget al iGoogle. (netvibes el té integrat al Quick Translator)

Doncs bé, aquest matí em disposava a enviar un correu en anglès i he optat per traduir el text. La traducció ha resultat del tot estranya. Per a depurar la confusió m’he dedicat a alterar el text fins que s’ha confirmat el surrealisme inicial.

Efectivament he comés un error d’spelling però això no treu que el traductor es torni tarumba. Encara no sé d’on pot treure que “I wil” sigui “Google”!

Potser és degut a q justament avui es celebra el dia anual sense Google