LittleOwl’s blog

One week ago I ran the Robin Hood Half Marathon at Nottingham. It was very special for me because I hadn’t run any race in a long time. None since I’m in England.

Last Xmas I decided to do something because I was overweight and I didn’t feel well. Therefore I joined the Gym last January. It was very hard at the beginning but I lost ten kilograms after six/seven months. I felt myself fit again and an Half Marathon was a good challenge for someone who hasn’t run for a long time.

Thanks to a co-worker, I decided to join that race. I tested myself only one week before the run. I was happy with the test but I did realise that a Half Marathon could be too much. But It was too late to change my mind.

I thought to start the race with a couple of goals. For one hand I couldn’t stop, and for another hand I had to keep running at 5 min/km (8 min/mile) all race. It means to finish it in 1h45min.

The day of the Half Marathon I was very nervous. That morning I forgot the Chip and my wristwatch at home. I am very thankful to the organization to provide me with another Chip. And I asked the time to other runners during the race, thank you runners!

I enjoyed it and I liked it very much. It is wonderful back to run again! And I am happy because I did as I planned. My running time was slightly under 8 min/mile for first 10 miles. Last three miles were painful but I am glad I kept running. It was very helpful to find the runner with the “1h45min” signal within last two miles.

Before the race I met some Catalan guys from the webforum correcats. They were really funny. Two of them ran the Full Marathon and they all did quite well. Congratulations guys and many thanks for your friendship!

Finally I have to congratulate my co-worker too. She did very well and, the most important, She raised a lot of money for her sponsorship (charity).

Next challenge: Barcelona or London Marathon? Who knows.

Fa unes poques setmanes vaig baixar a Saragossa a visitar la Expo ZGZ 2008. En un principi anava només jo a casa del Manuel, un amic del poble (La Ginebrosa). Però en uns dies s’hi van apuntar uns quants amics més de la penya del Manuel i la meva germana (Els Penchats). Al final n’érem set.

La Expo em va agradar molt. Té molts racons interessants, tant l’estructura i composició exteriors com l’interior d’alguns pavellons. El problema van ser les llargues cues per accedir als pavellons que generen una major expectació. En alguns dels quals la cua superava l’hora d’espera. Per aquest motiu va ser impossible poder visitar tota l’exposició i em van quedar molts pavellons pendents que només vaig poder veure per fora.

La llàstima va ser el xàfec que ens va caure per la tarda. La Expo sobre l’Aigua es va convertir en una Expo passada per Aigua. Tot i aquests inconvenients la impressió general va ser molt positiva. Recomano fermament fer una escapada i visitar-la. Ara bé, no recomano anar-hi en cap de setmana per no trobar-se les cues que vaig patir i no em varen permetre veure tot el que volia.

A Saragossa li han fet un bon rentat i és el moment ideal per anar-la a visitar de nou o per primera vegada. I així vàrem fer per aprofitar al màxim el cap de setmana. Amb “els Penchats” vaig redescobrir la vida de bars i nocturna saragossana que feia molts anys que no vivia des de la meva adolescència a les festes del Pilar. I amb la Merche i el Jose de la meva penya del poble (Los Mochuelos) vaig fer la visita “cultural” tot visitant la Alfajería i el centre. Gràcies a tots per aquest cap de setmana.

Anècdota:

Estem en un bar de la zona Universitària i ens disposem a demanar uns entrepans i begudes. Agafem taula i el Manuel va a la barra a demanar. Com que a mi em falta la beguda m’acosto a la barra a demanar-la. En Manuel va demanant mentres jo miro la carta de cerveses d’importació. Quan només resta la meva beguda per demanar ja m’he decidit i li dic “Adelscott”. En aquell moment ens trobem a la barra tots dos amb el cambrer a l’altre cantó. I el cambrer li diu al Manuel, “Dile a tu amigo que esa cerveza no la tenemos”. Com si es tractés d’un acte reflex agafo al Manu pel braç i li dic en un to juganer “Dime que no tienen esa cerveza”. El cambrer es dóna compte, li costa un parell de segons de reaccionar i diu alguna cosa com “Creía que eras estranjero”.

Em faria molta més gràcia sinó fos la segona vegada consecutiva que baixo a Spain i em prenen per un guiri. Veure anècdota en aquest post.

Recently I was doing a bit of a tidy up in my computer and I found some old notes about Extreme Programming (hereafter XP). Few days later I was in a bookshop and I saw the Pocket Guide “Extreme Programming” (O’Reilly). I decided to purchase it without any doubt. I really do not need the book because I have always found everything about XP on the net. But I felt an “Extreme” impulse…

XP is the first agile method I met some years ago. I am thankful to the knowledge behind this methodology, because it taught me some great ideas, new points of view, and good practices about software development (refactoring, test-driven development, life-cycle, deal with customers and developers, etc).

I think XP is wonderful but it needs some special conditions or environment to be successful which sometimes are very difficult to achieve. So I have always applied some variants or another agile method depending of my surroundings. To be honest I have never completely applied XP. But It was “the door” to another world, the Agile Software Development.

Therefore… Yes!, I had to buy the book… And I already read it, sitting on a park last weekend, surrounded by squirrels and dogs. I think I am going to have more “impulses”. I discovered that I prefer to read in the park rather than read in front of my laptop.

Extreme Programming on [en.wikipedia.org]
Agile Software Development on [en.wikipedia.org]

La brújula interior de Álex Rovira Celma tiene el honor de ser el último libro que he leído recientemente.

No se trata de un libro de aventuras, romántico, de pasiones, de detectives, cómico, de poesía. No, nada de todo eso. Se trata simplemente de un libro de reflexiones. Un cúmulo de anotaciones personales ordenadas con un fin. Un fin quizás sin final. La meta es despertar la introspección en el lector para poder llegar a descubrir, orientar, conocer y gobernar su propia brújula interior. El final lo pones tu mismo.

Siempre que pienso en este tipo de libros llamados de “auto-ayuda” me imagino páginas densas donde otra persona me estará contando lo que debería hacer o dejar de hacer. Los aborrezco y rechazo de entrada. Fue fruto de una buena recomendación, de alguien en quién sabía que podía confiar de su opinión y criterio, que me decidí a conocer el libro.

De entrada todo fue positivo. Libro pequeñito, de menos de doscientas hojas, letra leíble, estructurado por capítulos cortos, buena crítica por internet, recomendado por personas con cierta “reputación” en la contraportada, … Así que me lancé a por él.

Desde el primer capítulo me engancha. Me gusta el enfoque, la estructuración de las ideas, y voy reflexionando a medida que voy leyendo. Cada ciertas líneas levanto la vista y me quedo pensativo sobre lo recién leído. Pasan los primeros capítulos y el libro me va calando, me siento identificado con lo que voy devorando. Necesito parar, volver unos párrafos atrás, reflexionar. Abro un documento en blanco en el ordenador y vierto mis pensamientos. A partir de entonces la hoja en blanco me acompaña en todo momento. No puedo leer el libro de un tirón y caerá en diferentes tiradas. Según sople el viento.

Soy una persona que a veces le da muchas vueltas a las cosas y me defino como observador. Ir leyendo y encontrar nexos en común conmigo, puntos de vista en los que no había caído, reflexiones que alguna vez me haya planteado o escuchado aunque fueran desde otro enfoque, … hacen que me sienta cómodo, que profundice, que disfrute, y que no me sienta un bicho raro. El libro se convierte en mi amigo hasta el final.

Cada uno debe sacar sus propias conclusiones y pensamientos, por eso acabo aquí la reseña. Mi experiencia personal con el libro es positiva. Lo recomiendo.

Agradecimientos de corazón al autor por crear y dar forma a esta sencilla y ágil obra. Pues muchas veces en la sencillez reside lo esencial. www.labrujulainterior.com

La setmana passada vaig fer un viatge llampec a Barcelona. Va ser tant breu i intens que no vaig tenir temps de veure a ningú. El motiu del viatge va ser l’anada de la semifinal de Champions del Barça contra el Manchester.

Amb un amic de la feina, el qual es seguidor del United, havíem comprat el vol a Barcelona per un cèntim (més taxes) abans que es juguessin els quarts de final. Doncs ja es sabien els encreuaments de semifinals en cas q els dos equips passessin ronda.

Dimecres de matinada, dia de Sant Jordi, vàrem sortir de Banbury cap a Barcelona. Un cop a Barcelona vàrem gaudir d’un dia esplèndit. Vam estar amb els seguidors del Manchester la major part del temps entre la Rambla (preciosa per Sant Jordi) i el Port Olímpic (meeting point dels seguidors del United). No obstant, a l’hora del partit vàrem anar amb els del Barça.

Demà toca anar a Manchester a les localitats del meu amic. Passi el que passi m’ho passaré bé.

Anècdotes:

1. You are English!

Recent arribats a Barcelona, després d’haver deixat la bossa i vestits informals com qualsevol altre mortal, ens dirigim en metro cap al centre. Fem canvi a la parada de Diagonal a on hi havia força gent barcelonina amunt i avall. Per la gentada quedo separat del company uns quants metres i de sobte sento una veu que crida: “Hi! You’re English!”. Em giro i veig a un tipus “tipical tourist” amb el seu barret de palla i bermudes que em mira tot content com si acabés de trobar un tresor. Abans que digui res em pregunta si va ben encaminat pel “meeting point”. Oh My God!

Es veu que ja soc un guiri a la meva pròpia ciutat. Conclusió: crec que m’hauria de tocar més el Sol.

2. Objectes perduts

Seguint amb la meva integració entre els Anglesos sempre tenia una cervesa a la mà, ja fos una llauna de mig litre o en un got de litre. I com que feia un Sol espectacular, per aquells que vivim a les illes, la meva samarreta va acabar lligada a la cintura o penjant dels pantalons. Definitivament en aquell moment podia passar 100% com a seguidor del United sinó fos pq era l’únic que no cantava.

Van ser més de quatre hores en aquest estat i és d’imaginar que vaig acabar vermell com una gamba. Però la anècdota va arribar quan em vaig adonar que feia bastant estona que devia haver perdut la samarreta. Oh My God!. Li comento la nova al amic i se’n riu de mi en un primer moment. Però tot seguit es para un segon a pensar i … Oh My God! My sunglasses!. No vàrem recuperar els objectes, però només arribar al Camp Nou vaig passar per la botiga a comprar una samarreta del Barça.

Estar amb els Anglesos em va recordar en certa manera alguna de les meves primeres FestaFib (la festa de primavera de la Facultat d’Informàtica de Barcelona). Conclusió: el Sol crema encara que no sigui estiu.

Algunes vegades tinc el costum de traduir textos que escric en anglès abans d’enviar-los. Ja sé que podria utilitzar el corrector ortogràfic i gramatical del client de correu o editor de textos (i ho faig) però a vegades vull estar segur que a part de l’spelling també s’entén el contingut. (no seria la primera vegada que utilitzo una paraula amb un significat diferent al que volia dir)

Per a paraules concretes em va molt bé utilitzar Wordreference i el seu fòrum. A més tinc els respectius widgets a Netvibes i a iGoogle. (el segon s’està quedant en desús per part meva)

I per a textos més extensos a vegades utilitzo el GoogleTranslate, ja sigui directament o integrat com a widget al iGoogle. (netvibes el té integrat al Quick Translator)

Doncs bé, aquest matí em disposava a enviar un correu en anglès i he optat per traduir el text. La traducció ha resultat del tot estranya. Per a depurar la confusió m’he dedicat a alterar el text fins que s’ha confirmat el surrealisme inicial.

Efectivament he comés un error d’spelling però això no treu que el traductor es torni tarumba. Encara no sé d’on pot treure que “I wil” sigui “Google”!

Potser és degut a q justament avui es celebra el dia anual sense Google

Buscando por “mis cosas” he encontrado esta antigua reflexión entre otras. Me ha hecho gracia redescubrirlas y mirar con cierta perspectiva los últimos años de mi vida en este campo. La cuelgo tal cual.

¿Quién forma la comunidad opensource?

Aún me encuentro a mucha gente que piensa que la comunidad opensource está formada por personas que, desde el ordenador de su casa, contribuyen con su granito de arena trabajando en proyectos “libres”. Piensan que la gran mayoría de miembros son gente que llevan al ámbito de la informática ciertos valores de libertad, democracia y socialización que defienden a ultranza más allá de los ordenadores. O sea, que al contribuir en el software libre tu moral y ética tienen una línea política muy clara y definida.

Un señor entra en un bar y pregunta. Perdone, ¿el opensource?. Sí, siga, al fondo a la izquierda. Enfrente del escusado.

Nada más alejado de la realidad.

Es cierto que una parte de la comunidad ha llegado hasta ella o está en ella movida por ciertas tendencias socio-políticas. Pero es, al fin y al cabo, una minoría. Aunque muy ruidosa gracias al gurú filosófico Richard Stallman entre otros.

Pero es un hecho que detrás de la mayoría de proyectos opensource que gozan de cierta madurez o calidad se encuentra una o varias empresas relacionadas. Independientemente de su código ético estas empresas están dentro de la comunidad llamada opensource por el modelo de negocio que conlleva.

Este modelo de negocio está basado en la tendencia empresarial de las últimas décadas dentro de los países llamados “desarrollados”, el sector servicios. Cambiando el modelo de negocio de vender un producto por el de vender un valor añadido a un producto existente. Ya sea formación, customización, soporte, consultoría, etc.

El opensource permite explotar el sector servicios en la informática de una manera más directa y sencilla. Así como se acerca más a conceptos del neoliberalismo y libre mercado que no el software propietario. Pues potencia la competitividad al poner a disposión de todo el mundo la misma materia prima, generando especialización en diferentes campos. En contraposición a los monopolios que ha creado el software propietario y su consecuente dependencia que en ocasiones encasillan o condicionan al sector.

El borrador de la reflexión acaba aquí.

I’ve got new bussines cards!

The card is like a label for garments. The reason is that the company works in the clothing branch.

I gave the fist card to a friend few days ago. And he thought it was a label. He even didn’t read it! I had to explain him.

Des de fa anys tinc un espai a Pangea (ISP) que he utilitzat per a testejar i fer proves des dels meus inicis en HTML i PHP allà per l’any 2000. Primer hi vaig fer la meva primera pàgina q va derivar en un bookmark personal. Desprès hi vaig incorporar alguna q altra fotografia amb una aplicació de gestió de fotografies. Vaig provar d’utilitzar certs CMS però em quedaven molt grans pel q volia. Més tard em vaig decidir a crear un bloc personal utilitzant una altra aplicació lliure. I finalment vaig crear una pàgina personal q incloïa totes aquestes eines (a base de feeds), més un mapa del servei metereològic de Catalunya, més un rellotge/calendari per saber en quin dia de la setmana vivia, etc.

Amb el pas dels anys vaig anar veient com la meva dèria de “juan palomo” era superada dia a dia per portals gratuïts q oferien aquests tipus serveis.

Una vegada vaig tindre els meus bookmarks aleshores es feien popular un parell de portals per a gestionar-los. Un cop tenia les meves fotos aleshores es feien molt populars uns altres portals que oferien espai gratuït. Seguint amb l’afany de fer tot per mi mateix, com a bloc personal no vaig elegir un dels molts portals gratuïts existents. I finalment certs espais d’internet van oferir incloure totes aquestes eines en una mateixa pàgina personalitzable a base de plugins, gadgets i widgets.

Fa una mica més d’un any em vaig dir a mi mateix q no passava res per utilitzar aquests serveis gratuïts q d’alguna manera ja utilitzava. Va ser quan vaig deixar de col·laborar amb Pangea al anar a viure a Anglaterra i tampoc considerava oportú seguir aprofitant els seus recursos si no hi donava res a canvi.

Es podria dir q ara m’he convertit en un usuari de la web 2.0. Tinc el meu compte de correu, els meus bookmark, les meves fotos, els meus videos, les meves eines de contactes, etc., en diferents portals i tot integrat en una mateixa pàgina d’un altre portal.

A vegades encara tinc el xip de “juan palomo” i m’entren ganes de fer la meva pròpia pàgina, fer plugins propis, testejar, etc. Però la veritat és q des d q vaig arribar a Anglaterra no he tingut gaire temps lliure. Així doncs, com a propòsit per l’any nou em vaig reptar a tornar a trobar temps per experimentar per mi mateix. Aquest post és per deixar-ne constància pública i donar-vos llicència a q em toqueu la closca si no he fet res en els propers mesos per canviar la tendència.

Us presento el nou mòbil q la empresa ha proporcionat per a tenir-nos controlats 24h/365d a qualsevol part del món.

L’utilitat d’aquest Smartphone respecte el mòbil convencional q tenia abans és l’accés a internet, així com la consulta del correu, calendari i documents adjunts.

Com q encara no he migrat el servidor de MS Exchange cap a una plataforma lliure (tot arribarà però avui dia no és prioritari) he optat per aquest model q porta integrat el MS Windows Mobile 6.0 com a sistema operatiu. Així la connexió amb el servidor de Exchange és completament transparent (e-mail, calendar, tasks, etc).